Una ganga dins d'un forat negre

El dijous passat vam arribar a l'aeroport de Luton. Era el primer cop que trepitjava terra anglesa. Fins dilluns, que va ser el dia que ens vam instal·lar a la residència i vaig tenir internet a l'abast, vam fer una mica de turisme. Bé, una mica no, molt. Ens vam patejar Londres de dalt a baix: el Big Ben, Buckingham Palace, St. James Park, la catedral de St. Paul, Hyde Park, Tower Bridge, Camdem Town, Trafalgare Square, el Soho... A més, teníem l'hotel a Can Collons i havíem d'empassar-nos una bona estona de metro. Això sí, tot molt maco. Molt maco i molt car, que sembla que tingui un forat negre a la butxaca que em xucli totes les monedes (que per cert, encara em falta acabar-m'hi de familiaritzar). Londres és molt car...

Això em porta a explicar-vos la ganga que ens hem trobat avui. Resulta que l'agència per la qual anem ens demana un telèfon amb número d'UK i com que el nostre mòbil no el teníem alliberat, n'hem hagut de comprar un. Botigues amunt, botigues avall, hem trobat un mòbil que ens costava 9.95 pounds i que, a més a més, incloïa 10 pounds per trucades i missatges. Ah, i les trucades als mòbils de la mateixa companyia són gratuïtes, és a dir, que si vull trucar a la Mireia o ella a mi no ens costa ni un duro. Resum de tot plegat: ens han regalat un mòbil i 0.05 pounds. El què us deia, una ganga dins d'un forat negre...

El per què de tot plegat

Després d'estar molta estona davant de l'ordinador amb la pantalla en blanc, ja sé com començar a escriure en aquest bloc. I començaré responent una pregunta que alguns us deveu fer: per què ara aquest obre un blog?

Per què? Doncs per moltes raons. Una d'elles, potser la més important, és que m'agrada molt escriure (agradar no vol dir saber-ne: faré el què podré). M'agrada i m'ha agradat sempre. Des de petit que escric coses. Però... què ens vols escriure? I... per què ara decideixes començar a escriure i no abans?

La veritat és que feia molt temps que em rondava pel cap fer-ne un, però no trobava interessant fer-lo, perquè em feia aquestes mateixes preguntes que ara us podeu estar fent vosaltres i creia que tot el que podia escriure valia més la pena explicar-vos-ho en persona quan ens veiguéssim i debatre-ho entre tots. Perquè en el fons, qui es llegiria les meves reflexions, si és que ho hagués fet algú, serien els meus amics. Ara, però, la cosa canvia. A mi se'm fa més difícil poder contactar amb vosaltres i, alhora, em ve de gust explicar la meva vida aquí.

Pels que encara no estigueu situats, la resposta de tot plegat es troba a la festa sorpresa que em van fer els meus amics el dissabte abans de marxar cap a Londres per despedir-me. Pels que encara no ho sapigueu, des del dijous 22 de setembre estic vivint a Londres i molta va ser la gent que aquell dia em va dir que els mantingués informats. Potser era un compliment o potser a alguns realment us interessa. Sigui una cosa o l'altra, jo m'embarco a escriure en aquest blog la meva experiència a la capital d'Anglaterra per qui ho vulgui llegir.

Una altra raó per la qual obro aquest blog és per culpa de la meva companya de viatge (en general), la Mireia, la cap de la secció de fotografia de l'oficina de Gloucester Station, que ha creat un flickr (no sé d'on prové aquesta paraula, potser algun dia en faig una investigació i en publico l'explicació) on va penjant algunes de les fotos que fem. Ella fa fotos i jo us intentaré explicar una mica com ens va la cosa, així escric quelcom i em trec aquesta espineta que us deia. D'això se'n diu treball en equip :)

I va, prou raons. Espero que no us hagi atabalat massa amb aquesta primera publicació. Els primers capítols sempre costen d'empassar... A la pròxima intentaré ser més breu i explicar alguna cosa interessant ;)

Us envio molts records i us dono les gràcies per haver invertit part del vostre temps llegint aquestes línies.

Fins aviat!