A les coses brutes els hi cal un bany

El WalkAbout de Temple estava a petar. Majoria blaugrana, però també hi havia merengues. La veritat és que veure un partit amb gent de l'altre equip també està bé -sempre que guanyis, clar. Van començar que es pensaven que ens tornarien la maneta. Jo no em vaig preocupar gaire. Estava convençut que guanyaríem. De fet, jo pronosticava un 1-3 amb gol de Cesc. Llàstima que no apostés pasta... A més a més, el gol que ens van fer va ser error nostre, no encert seu. Encara no l'havíem rascat. Només faltava posar-nos les piles i anar amunt.

I així va ser. Defensa de tres i a l'atac. I el final de la història ja el coneixeu. Bany del Barça -again-, recital d'Iniesta, que per acabar-ho d'adobar va fer les declaracions postpartit en català, i xiulets del Bernabéu pel Cristiano. Ara cap a Japó a superar el tràmit del Mundial de Clubs perquè ens puguin dir que ara sí, oficialment, som el millor equip del món.

I pel què fa a l'ambient al pub, molt gran. Els merengues es van anar fent petits, petits, petits i al final del partit es podien comptar amb els dits d'una mà. Al principi treien pit, drets, contents. Però a mesura que el partit avançava i l'aigua de la pluja anava rentant les seves brutícies, es van anar calmant, asseient, callant i marxant amb la cua entre cames. Molt català, algun berguedà, però, sobretot, molt blaugrana. Fas moltes amistats. I alguna anamistat també. Però en fi, qui s'enfada té dos problemes: enfadar-se i desenfadar-se. 

També va estar molt bé cantar allò clàssic de "Visca el Barça i visca Catalunya" al bell mig de Londres. Et senties com a casa. I també molt graciós trobar-te algú que es perd l'empat del Barça perquè estava al lavabo. No diré noms. La cervesa és el que té: et converteix en l'esclau del lavabo. 

En fi, el Madrid té el què es mereix i el que era previsible que passaria. Quan van tan crescuts, bon senyal. A les coses brutes els hi cal un bany. Visca el Barça i visca la terra!

Força Barça!

Ahir me'n vaig anar a dormir tard. I molt cansat. Avui tinc festa i pensava que, tal com me'n vaig anar a dormir, avui m'aixecaria tard. Però no, de bon matí ja estava desvetllat. Suposo que deuen ser els nervis del clàssic. Fa molt temps que no veig cap partit del Barça. Sempre se'm escau que treballo. Els dos únics partits que he vist des de Londres del Barça han estat el Granada-FCB (0-1, el pitjor partit de la temporada) i el Getafe-FCB (1-0, l'única derrota de la temporada), és a dir, per veure aquesta porqueria de partits, potser millor haver treballat. Això sí, m'he fet un fart de mirar futbol anglès. I una cosa ja compensa l'altre. 

Però aquest partit no és un partit més com diu el Karanka. És El Partit. I fa dues setmanes que em vaig demanar festa per avui perquè seria imperdonable perdre'm aquest partidàs. Avui estic segur que serà un dels dies que tindré ganes d'estar a Berga amb la meva gent. De totes maneres, aquí pinta molt bé. Ens trobarem un grup de catalans al Temple, just al davant del riu, i just davant també del Bar&Co, que és un barco on s'hi reuneix la penya blaugrana de Londres. Es veu que sempre hi ha un ambient increïble. Serà una altra manera de viure-ho.

I parlant de futbol, el Madrid està molt fort, però el Barça també. Diuen que el Madrid està més fort que l'any passat. Però és que el Barça també. Jo no solo fer mai cap pronòstic fins que no veig l'alineació rival. Aquest dies s'ha estat especulant molt amb si el Madrid jugarà amb trivot o amb doble pivot i mitja punta. A mi, sincerament, m'és ben igual. Els partits es guanyen al mig camp, sí, però davant d'un mig del camp on pot jugar Xavi, Iniesta, Busquets, Cesc, Thiago... què hi vols fer? Que jugui qui vulgui! No em fa falta veure l'alineació per veure que aquest any, de nou, farem callar al Bernabéu i a tota la Central Lechera. I pels que encara tingueu dubtes, a tot això hi podeu afegir que també jugarà un nano petitó que li diuen Messi. Bo, molt bo. Quants entrenadors voldrien tenir els dubtes que deu tenir ara mateix el Guardiola per fer l'alineació? L'any passat això no ens passava. Quan tocava onze de gal·la, era sempre el mateix: Valdés, Alves, Piqué, Mascherano (Puyol), Abidal, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Villa i Messi. Quins dubtes hi havien? Bojan? jajaja. En fi, no dic resultat, però pronostico victòria del Barça, malgrat la gespa torni a estar alta i seca. I mullant-me molt... gol de Cesc, va!

I ja està, he escrit una mica per veure si així l'estona passava més ràpid. Però no, encara falten nou hores pel parit. Se'm farà molt llarg el dia. I segur que el partit molt curt. Visca el Barça! I visca la terra, què collons!   

Chelsea-Liverpool: la crònica

No sé per on començar. Tinc tantes coses per explicar que em sembla que ho faré per punts, que serà més fàcil:

• Si em diuen que el camp és el del Valls de Torroella m'ho crec. Sí, hi caben unes 40000 persones i escatx, però és petitíssim, minúscul. De fet, es camufla enmig de les cases del barri. Pots passar pel costat i no veure'l. 
• El fet que el camp sigui tan petit dóna un ambient increïble. Des del minut 1 tot déu cantant i allò ressona com una olla a pressió. Impactant. A més, per molt amunt que estiguis tens els jugadors a tocar.
• Les grades no son rodones, sinó que són 4 graderies separades, per tant, no pots donar la volta a l'estadi com sí que podries fer, per exemple, al Camp Nou. Només tens mobilitat per la teva graderia.
• Ahir es va adjudicar íntegrament el gol de la zona de l'Iniestassu als aficionats del Liverpool. Tota la graderia era per ells. Era com si fossin a casa. I el Liverpool com si jugués a casa. Increïble la bogeria en els dos gols! I increïble el "You'll never walk alone" en directe.
• Ah, i al futbol anglès -al camp de l'Arsenal també- es passa el partit en directe pel videomarcador, així si et perds un gol pots veure'n la repetició.

I si parlem de temes futbolístics sí que no sé per on agafar-m'ho. Faré un breu resum que sinó no us ho llegireu:

• El Chelsea fa pena. Em recorda al Milan dels darrers anys: velles glòries arrossegant-se pel camp. El Lampard li sobren uns quilets i algun any. El Terry no rasca bola i on no hi arriba la pilota hi arriba la seva cama, de manera que està cada dos per tres sancionat. El Drogba lesionat ja ni juga. Ahir 0-2 a casa i amb un penal fallat pel Liverpool. Llastimós.
• Quan les coses estaven perdudes, l'il·luminat del Villas-Boas va treure el Mata. Aquest sí que és bo. Va sortir del Madrid, però és boníssim. Va aportar el millor futbol que es va veure ahir al camp. Per aquí ja es parla de Guus Hiddink com a possible substitut del portuguès. A mi se'm faria estrany, ja que a l'estiu van pagar-ne 15 quilos. Ara bé, això per l'Abramovich es calderilla i, per tant, l'aprenent de Mourinho pot estar penjant d'un fil. 
• Oriol Romeu titular. Va jugar els 90 dirigint bé el joc, però un jugador no fa un equip. Aquí al Chelsea no té els companys del Barça B... A veure com li va d'aquí en endavant per Anglaterra. Per cert, va rapat al zero i sembla un Skin Head. Fa por...
• I faig un punt apart pel Torres, perquè se'l mereix. Ahir, sincerament, em va fer llàstima. Pilota que tocava, pilota que perdia. Matemàtic. Lamentable. Horrorós. És que se'm acaben els adjectius per descriure el seu futbol d'ahir. Patètic. I a sobre jugava contra el Liverpool, el seu exequip. Cada pilota que tocava era esbroncat. I a mesura que passaven els minuts, cada cop era pitjor. Cada cop estava més enfonsat. I el marcatge que li feien els seus excompanys era duríssim. A Liverpool encara no li han perdonat la seva marxa. Ell crec que si ara pogués tornar enrere, no s'ho pensaria pas i tornaria a Anfield amb els ulls tancats. Tothom hi sortiria guanyant. Ell no tindria enemics, seguiria marcant gols i el Chelsea no hauria perdut la milionada que va perdre. Traspàs ruïnós. Ni Ibrahimovic ni tonteries. Torres al Chelsea és el pitjor negoci del món del futbol. Per plorar el partit d'ahir, de debò!

Per cert, jo anava amb el Liverpool. Fa nou dies exactes vaig mirar-me, per la tele, el Chelsea-Liverpool de Premier League -ahir era Carling Cup- i no em podia estar de celebrar els gols del Liverpool -també van guanyar, però per 1-2-. Ahir, en canvi, se'm va escapar algun "ooh" en alguna jugada, però poca cosa més. Estava en territori enemic. Vaig haver de contenir-me bastant. M'encanta el futbol anglès! I love this game! -això ho diuen els del bàsquet, no?

Me'n vaig a Stamford Bridge

Quan vaig entrar a treballar al restaurant em van explicar que el "jefe" és soci del Chelsea CF i que a vegades convida a veure algun partit a Stamford Bridge als treballadors més veterans. Sense anar més lluny, els meus dos millors companys de feina hi van anar a l'octubre passat, quan el primer feia un any que hi treballava i el segon vuit mesos. Sabent això, vaig pensar que les meves opcions d'anar-hi havien deixat d'existir.

Però l'altre dia, després de sopar, el segon xef se'm va acostar i em va demanar si m'aniria bé treballar per un altre company de feina el dimecres. Jo primer vaig pensar que em volia fer treballar un dia més, perquè a l'altre no li anava bé. Però no, em va dir que si li podia canviar el dimecres pel dimarts. Jo vaig estar-m'ho rumiant i vaig dir-li que sí, perquè d'aquesta manera també podia veure el Barça, que no el puc veure gairebé mai -i quan puc perd com aquest dissabte...-. Llavors em va dir que li demanés a aquest company per canviar-li el dia. A mi se'm va fer estrany, perquè si a un treballador no li va bé treballar, m'ho pot demanar directament a mi per canviar el dia, sense passar pel xef. Però just quan li vaig dir que ja ho faria em va dir: "és que tinc una entrada per tu". Em vaig quedar parat! Normalment, com ja us he explicat, les entrades les dóna als més veterans de la feina, però a més a més, els dóna a la gent que té festa aquell dia. Amb mi, en canvi, m'ha fet canviar el dia de feina perquè hi pugui anar. La feina ben feta no té fronteres ;)

Un cop assimilat que me'n aniria a Stamford Bridge a veure el Chelsea CF, vaig pensar que el partit seria d'aquells que no interessen a la gent. Però a mi m'era igual: me'n anava convidat pel jefe al camp. La sorpresa, doncs, va ser saber que el partit és de la Carling Cup i que és, ni més ni menys, que un Chelsea CF - Liverpool. Què més es pot demanar? M'espera un partidàs! Demà us en faig la crònica. Enjoy!

Paga la reina

Ara escriuré una cosa que si no l'he escrit un cop a cada publicació que he fet, no ho he fet en cap: Londres és molt car, sobretot pel què fa al transport. Però, en canvi, els millors museus -i la majoria- són gratuïts. A cinc minuts caminant des de casa meva tinc tres dels més importants (The South Kensington Big Three): Natural History Museum, famós pels seus esquelets de dinosaures -i on el Barça va anar a celebrar la darrera Champions aconseguida a Wembley-; Science Museum, un impressionant museu de la ciència amb exposicions permanents gratuïtes i algunes de temporals que s'han de pagar; i el V&A (Victoria and Albert Museum), un museu d'art i disseny molt interessant i amb autèntiques relíquies.

També són gratuïts, entre molts d'altres, els coneguts museus com el National Gallery, al mig de Trafalgar Square, i el British Museum, un museu amb mòmies i relíquies gregues i romanes. 

Però per què tots els museus són gratuïts? Segons m'han explicat, cada vint-i-cinc anys al tro, la reina Isabel II celebra el "Jubilee" per commemorar l'adhesió a la corona, intentant d'aquesta manera donar les gràcies publicament i oficial al seu poble per la seva lleialtat. El 1977 va celebrar el "Silver Jubilee" per celebrar els seus primers vint-i-cinc anys al capdavant de la corona i el 2002 va commemorar els 50 anys amb el "Golden Jubilee". I una de les maneres amb què va intentar donar les gràcies a la seva població va ser obrint gratuïtament els museus que depenien de la corona durant la celebració del Jubilee. El cas és que la mesura va tenir tant èxit que va decidir deixar-los oberts per sempre. Així doncs, aquí et diuen que la reina "paga" els museus, però en el fons el què passa és que aquests es basen en fons públics, evidentment -impostos, vaja-, i donatius privats. De totes maneres, mirant-ho des de la meva perspectiva, jo ho trobo collonut. Que visqui la reina i la cultura lliure! -potser ara m'he passat...  

Pa amb mantega i sucre

Jo soc dels que pensa que l'esmorzar és el millor àpat del dia i, també, el més important. Com diu una cançó del Club Super 3 -fer primera tanda a colònies a Borredà té aquestes coses, que t'aprens cançons del Club Super 3- també penso que no hi ha "res per començar com un bon esmorzar". 

Els que em coneixeu més bé sabeu que, a part del futbol, tinc un altre vici: el pa amb nocilla -diga-li Nocilla, diga-li Nutella, diga-li cacao, diga-li com vulguis. Xocolata-. En menjo cada dia per esmorzar, per berenar, algun dia a Barna quan tornava de festa, i perquè per dinar i sopar no hi lliga, que sinó segur que ho provaria. Doncs bé, des que visc a Londres puc comunicar-vos que m'he desintoxicat. Fa dos mesos que no menjo pa amb nocilla. Per esmorzar només tinc melmelades i, per tant, em faig torrades amb melmelada, quin remei. Però havia de trobar una solució a aquesta manca de dolçor a la meva sang i fa unes setmanes vaig tenir un flash-back i vaig recordar que quan era petit la meva àvia sempre em feia pa amb mantega i sucre per esmorzar i per berenar. De fet, me'n va anar fent fins que em va començar a fer galetes amb nocilla i, d'aquí, al pa amb nocilla. Tot té la seva evolució. I la seva solució.

Deixar un vici no és fàcil -suposo- i, en el meu cas, n'he deixat un -que el recuperaré, segur- per un altre: el pa amb mantega i sucre. He tornat als orígens i n'estic molt orgullós, perquè ara, si de bon matí no tinc la meva ració de pa amb mantega i sucre, no em sento sencer. És una delícia. I la meva nova addicció. I ara me'n vaig a dormir que tinc ganes d'anar a esmorzar. Bon profit!

Comença la ruta cultural

Els primers dies, per situar-nos, vam fer una mica el turista: Big Ben, Buckinham Palace, Notting Hill, Hyde Park, etc. Però fins ara no havíem començat la veritable ruta cultural de Londres. Què significa això? Doncs visitar el que realment mola: el món del futbol. I on millor per anar a gaudir d'aquest vici que a Londres? Enlloc.

Londres té fins a cinc equips a la Premier League, que és l'equivalent a la Primera Divisió: Arsenal, Chelsea FC, Tottenham Hotspur, Fulham FC i Queens Park Rangers. I això perquè l'històric West Ham United ha baixat a segona recentment, que sinó n'hi hauria sis. Us imagineu sis equips catalans a primera? Quanta guerra que donaríem...

El problema, doncs, és evident: escollir un equip. Jo sempre he tingut simpatia per l'Arsenal. Em sembla un equip molt atractiu perquè sempre intenta tocar la bola i deixar bona imatge per allà on ha passa. Però ara, amb la marxa del nostre estimat Xecs i amb la del pessetero del Nasri cap al City -que, per cert, no va jugar ni un minut al derbi de Manchester i aquí l'esperen amb les mans obertes-, l'equip s'ha desestabilitzat molt i ha fet el pitjor inici de lliga en 58 anys. A més, jo visc gairebé a tocar de Chelsea i aquí tot déu és blue.

I l'altre problema que tinc és que, fins ara, gairebé cada cap de setmana treballo. Aquest va ser el primer que vaig tenir un diumenge lliure, de manera que tan ràpid com ho vaig saber vaig mirar quin equip jugava aquí i va donar la casualitat que a l'hora de dinar (1.30pm) feien l'Arsenal-Stoke City a l'Emirates Stadium. Debutem? Resposta ràpida: evidentment.

Diumenge, doncs, cap a veure els Gunners. Crònica ràpida:

• Estadi: espectacular. És nou de trinca -es va inagurar el 2006- i el seu nom es deu a un contracte signat per 15 anys amb l'empresa Emirates Airlines. Els "assientus" són molt còmodes: grans, espaiosos i tous. Res a veure amb els de Can Barça, que amb prou feines t'hi entra una galta del cul.

• Ambient: el futbol anglès és un altre món. La gent canta des del minut 1. Els gols no us podeu ni imaginar com els celebren. És una bogeria. I el què més em va agradar va ser la manera de protestar que tenen. Quan ho sentia per la tele ja em molava, però en directe és increïble. Aquí, doncs, enlloc de xiular criden tots a una sola veu un "uuUUuuh!". És bestial. I molt més simpàtic que una xiulada. Segueixo pensant que ho hauriem d'implantar al Camp Nou.

• Arsenal CF: malgrat ser l'equip de la Premier que més intenta jugar al futbol, no és el que era. A més, la màxima estrella -no us podeu ni imaginar com van rebre'l quan va sortir al camp!- va començar a la banqueta. Parlo de Van Persie. Una màquina. Va entrar als últims 20 minuts amb 1-1 al marcador i va endollar-ne dos de frescos. 3 punts i cap a casa. Als últims minuts del partit hi va haver un rondo gegant que em va recordar molt al Barça -i també van fer el clàssic español "oé, oé"-.

• Conclusió: vaig adonar-me que estic massa ben acostumat del joc que es desplega al Camp Nou. Quan vaig pagar l'entrada no vaig tenir en compte que els gunners no tenien cap Messi. Ni cap Xavi. Ni tan sols el Cesc!

Pròxima parada: Stamford Bridge.