Comença la ruta cultural

Els primers dies, per situar-nos, vam fer una mica el turista: Big Ben, Buckinham Palace, Notting Hill, Hyde Park, etc. Però fins ara no havíem començat la veritable ruta cultural de Londres. Què significa això? Doncs visitar el que realment mola: el món del futbol. I on millor per anar a gaudir d'aquest vici que a Londres? Enlloc.

Londres té fins a cinc equips a la Premier League, que és l'equivalent a la Primera Divisió: Arsenal, Chelsea FC, Tottenham Hotspur, Fulham FC i Queens Park Rangers. I això perquè l'històric West Ham United ha baixat a segona recentment, que sinó n'hi hauria sis. Us imagineu sis equips catalans a primera? Quanta guerra que donaríem...

El problema, doncs, és evident: escollir un equip. Jo sempre he tingut simpatia per l'Arsenal. Em sembla un equip molt atractiu perquè sempre intenta tocar la bola i deixar bona imatge per allà on ha passa. Però ara, amb la marxa del nostre estimat Xecs i amb la del pessetero del Nasri cap al City -que, per cert, no va jugar ni un minut al derbi de Manchester i aquí l'esperen amb les mans obertes-, l'equip s'ha desestabilitzat molt i ha fet el pitjor inici de lliga en 58 anys. A més, jo visc gairebé a tocar de Chelsea i aquí tot déu és blue.

I l'altre problema que tinc és que, fins ara, gairebé cada cap de setmana treballo. Aquest va ser el primer que vaig tenir un diumenge lliure, de manera que tan ràpid com ho vaig saber vaig mirar quin equip jugava aquí i va donar la casualitat que a l'hora de dinar (1.30pm) feien l'Arsenal-Stoke City a l'Emirates Stadium. Debutem? Resposta ràpida: evidentment.

Diumenge, doncs, cap a veure els Gunners. Crònica ràpida:

• Estadi: espectacular. És nou de trinca -es va inagurar el 2006- i el seu nom es deu a un contracte signat per 15 anys amb l'empresa Emirates Airlines. Els "assientus" són molt còmodes: grans, espaiosos i tous. Res a veure amb els de Can Barça, que amb prou feines t'hi entra una galta del cul.

• Ambient: el futbol anglès és un altre món. La gent canta des del minut 1. Els gols no us podeu ni imaginar com els celebren. És una bogeria. I el què més em va agradar va ser la manera de protestar que tenen. Quan ho sentia per la tele ja em molava, però en directe és increïble. Aquí, doncs, enlloc de xiular criden tots a una sola veu un "uuUUuuh!". És bestial. I molt més simpàtic que una xiulada. Segueixo pensant que ho hauriem d'implantar al Camp Nou.

• Arsenal CF: malgrat ser l'equip de la Premier que més intenta jugar al futbol, no és el que era. A més, la màxima estrella -no us podeu ni imaginar com van rebre'l quan va sortir al camp!- va començar a la banqueta. Parlo de Van Persie. Una màquina. Va entrar als últims 20 minuts amb 1-1 al marcador i va endollar-ne dos de frescos. 3 punts i cap a casa. Als últims minuts del partit hi va haver un rondo gegant que em va recordar molt al Barça -i també van fer el clàssic español "oé, oé"-.

• Conclusió: vaig adonar-me que estic massa ben acostumat del joc que es desplega al Camp Nou. Quan vaig pagar l'entrada no vaig tenir en compte que els gunners no tenien cap Messi. Ni cap Xavi. Ni tan sols el Cesc!

Pròxima parada: Stamford Bridge.

El rovell de l'ou

Al final ens quedem a Gloucester Road. Gloucester Road és un carrer del Barri de Kensington i Chelsea de Londres, a la zona 1 -Londres és l'aglomeració més gran d'Europa, amb més de 12 milions d'habitants i la ciutat, aquí, es divideix en zones-. Concretament és el que travessa de nord a sud des de Kensington Road fins a Old Brompton Road. En la seva intersecció amb Cromwell Road hi ha l'estació de metro, que porta el mateix nom del carrer en qüestió. D'aquí que hagi decidit posar aquest nom al blog, entre d'altres coses.

Prop d'aquí hi ha diversos bars i restaurants, botigues d'alimentació i un bon grapat d'hotels. Chelsea és Chelsea i es pot dir que és una de les parts més riques de Londres. El cotxe més vulgar que corre per aquí és un Audi. Trobes un Porsche cada cinc metres, BMW i Mercedes a tort i a dret i, de tant en tant, també es deixa veure algun Ferrari. 

I direu: què hi fa aquest vivint aquí? Doncs bé, després de veure la situació actual a la capital del regne, vam pensar que per parar el cop el millor era instal·lar-nos en una residència -i en aquesta zona n'hi ha unes quantes- i després, depenent del què veiguéssim, mirar de mudar-nos a algun pis. Però tal com estan les coses i amb el bon resultat que ens ha donat aquesta primera experiència aquí, ens hi anirem quedant. 

Aquest estiu aquí a Londres hi ha un esdeveniment a nivell mundial molt important: s'hi celebren els Jocs Olímpics 2012. El resultat de tot plegat és un augment notable de la demanda de pisos i, conseqüentment, un augment, també notable, del seu preu. Hi ha gent que he conegut que fa dos anys que està aquí que té un pis de collons i a un preu, no diré de collons, però si raonable. Ara això és molt més difícil. A més, a tot això s'hi afegeix la crisi econòmica que pateixen molts països, que fa que molta gent es busqui la vida en altres llocs com, per exemple, Anglaterra. Trobar feina aquí també costa més ara que fa uns anys. De totes maneres, hi ha molta oferta i trobes coses segur.

I la residència a la que estem, a part de donar-nos un habitatge en una molt bona zona, ens hi inclou, en el preu, esmorzar i sopar de dilluns a divendres i esmorzar i dinar els caps de setmana. L'alimentació aquí també és molt cara. Et surt més a compte comprar-te un entrepà preparat que no pas comprar-te la baguette i l'embotit a part. A més a més, jo treballo a un restaurant que està a 15 minuts d'aquí (o menys depenent dels semàfors), cosa que m'estalvia moltes cues al metro i, sobretot, molts calers en tickets. Ah, i per què no dir-ho, també em permet dormir fins més tard...

I per tot això, malgrat haver tingut algun petit problema perquè la residència està a petar, seguirem al rovell de l'ou un temps més.

Aquest any... tampoc!

Em pensava que sí, que aquest any, per fi, podria fer allò que cada any he desitjat i mai he pogut realitzar. Ho tenia fàcil. Però no, ves per on, avui tinc festa i no treballo. Serà casualitat? Serà mala llet? Serà que no els hi va quedar clar als meus "jefes" que jo no sóc espanyol?

De fet, em faria molta vergonya que la gent d'aquí es pensés que sóc espanyol. I molta més si sapigués per què fan festa avui, què significa la "Hispanitat" i quina classe de crims i genocidis es van cometre sota aquesta bandera. Em faria vergonya que entenguessin que celebrar el dia de la Hispanitat a España és, al meu entendre, com si a Alemanya celebressin l'Holocaust.

També crec que és inadmissible que responsables polítics que s'autoanomenen catalanistes signin els permisos perquè els nostàlgics del franquisme puguin passejar les seves repugnants actituds pels nostres carrers. Crec que no valen excuses ni posicions ambigües quan es tracta de combatre l'ascens de la ultradreta i el discurs racista. I això sense parlar del patètic desplegament de la -també patètica- força militar a Madrid. Per unes coses hi ha crisi i retallades; per altres, sembla que no... 

En fi, el què us deia. Avui és 12 d'octubre i jo, un any més, no treballo. Gràcies.

Aquí busquem núvols

Aquest cap de setmana volia escriure quelcom sobre la Festa dels Bolets, perquè aquest ha estat el primer any que no veig cremar la falla des del Passeig de la Pau. Cada any hi he estat, fins i tot quan estava estudiant a Barcelona que tiràvem avall quan el foc ja havia devorat l'últim bolet de paper. De petit ens ho miràvem amb la Queralt des del balcó dels seus avis. Recordo que quan cremava fort havíem d'entrar a dins del pis perquè semblava que ens cremés la cara. Segurament vaig mirar-m'ho des d'allà fins que Caixa Penedès -qui havia de fotre's pel mig sinó una caixa?- va construir aquell edifici al davant.

No ho faig, doncs, perquè he treballat tot el cap de setmana i m'ha estat impossible obrir l'ordinador fins avui (ja faré una entrada per parlar de la meva feina més endavant). De totes maneres, això em va bé per trencar-vos tots els esquemes sobre els tòpics anglesos climatològics: "Ui, abriga't fort, eh? Que a Londres fa molt fred!", "Ja et pots endur un paraigües, que allà plou cada dia", "Endu-te'n dos, que els faràs servir molt", "Emporta't roba gruixuda!", "Ja et pots despedir del sol". Malparits! Carda una calor aquí que esparvera!  Em costaria més trobar un núvol o un dia de pluja aquí que un rovelló o una llenega al Parc del Lledó. Només va ploure un dia cinc minutets de res per molestar una mica. I ho explico no per fer enveja de res, perquè per terres catalanes, pel que sento, fa el mateix temps que aquí -o semblant-, sinó perquè jo, innocent de mi, vaig fer cas dels tòpics i em vaig endur només pantalons llargs i roba d'abric. Sort en tinc de les quatre samarretes màniga curta que portava... Quatre contades, eh! No ho escric per dir un número. Només en tinc quatre. Potser la cinquena que tingui serà la del Barça. Aquí només val 40 pounds, uns 46€ aproximadament. Això és una altra cosa a investigar: per què aquí val 46€ i a la botiga oficial del club o a qualsevol botiga del nostre estimat país val el doble?

Em desvio del tema, sempre em passa el mateix. Tinc tantes coses per explicar que me'n vaig de naps a cols. Bé, doncs això, de fred, gens; i de pluja, ni gota. A aquest pas tornarem ben morenos... i amb la samarreta del Barça.