Chelsea-Liverpool: la crònica

No sé per on començar. Tinc tantes coses per explicar que em sembla que ho faré per punts, que serà més fàcil:

• Si em diuen que el camp és el del Valls de Torroella m'ho crec. Sí, hi caben unes 40000 persones i escatx, però és petitíssim, minúscul. De fet, es camufla enmig de les cases del barri. Pots passar pel costat i no veure'l. 
• El fet que el camp sigui tan petit dóna un ambient increïble. Des del minut 1 tot déu cantant i allò ressona com una olla a pressió. Impactant. A més, per molt amunt que estiguis tens els jugadors a tocar.
• Les grades no son rodones, sinó que són 4 graderies separades, per tant, no pots donar la volta a l'estadi com sí que podries fer, per exemple, al Camp Nou. Només tens mobilitat per la teva graderia.
• Ahir es va adjudicar íntegrament el gol de la zona de l'Iniestassu als aficionats del Liverpool. Tota la graderia era per ells. Era com si fossin a casa. I el Liverpool com si jugués a casa. Increïble la bogeria en els dos gols! I increïble el "You'll never walk alone" en directe.
• Ah, i al futbol anglès -al camp de l'Arsenal també- es passa el partit en directe pel videomarcador, així si et perds un gol pots veure'n la repetició.

I si parlem de temes futbolístics sí que no sé per on agafar-m'ho. Faré un breu resum que sinó no us ho llegireu:

• El Chelsea fa pena. Em recorda al Milan dels darrers anys: velles glòries arrossegant-se pel camp. El Lampard li sobren uns quilets i algun any. El Terry no rasca bola i on no hi arriba la pilota hi arriba la seva cama, de manera que està cada dos per tres sancionat. El Drogba lesionat ja ni juga. Ahir 0-2 a casa i amb un penal fallat pel Liverpool. Llastimós.
• Quan les coses estaven perdudes, l'il·luminat del Villas-Boas va treure el Mata. Aquest sí que és bo. Va sortir del Madrid, però és boníssim. Va aportar el millor futbol que es va veure ahir al camp. Per aquí ja es parla de Guus Hiddink com a possible substitut del portuguès. A mi se'm faria estrany, ja que a l'estiu van pagar-ne 15 quilos. Ara bé, això per l'Abramovich es calderilla i, per tant, l'aprenent de Mourinho pot estar penjant d'un fil. 
• Oriol Romeu titular. Va jugar els 90 dirigint bé el joc, però un jugador no fa un equip. Aquí al Chelsea no té els companys del Barça B... A veure com li va d'aquí en endavant per Anglaterra. Per cert, va rapat al zero i sembla un Skin Head. Fa por...
• I faig un punt apart pel Torres, perquè se'l mereix. Ahir, sincerament, em va fer llàstima. Pilota que tocava, pilota que perdia. Matemàtic. Lamentable. Horrorós. És que se'm acaben els adjectius per descriure el seu futbol d'ahir. Patètic. I a sobre jugava contra el Liverpool, el seu exequip. Cada pilota que tocava era esbroncat. I a mesura que passaven els minuts, cada cop era pitjor. Cada cop estava més enfonsat. I el marcatge que li feien els seus excompanys era duríssim. A Liverpool encara no li han perdonat la seva marxa. Ell crec que si ara pogués tornar enrere, no s'ho pensaria pas i tornaria a Anfield amb els ulls tancats. Tothom hi sortiria guanyant. Ell no tindria enemics, seguiria marcant gols i el Chelsea no hauria perdut la milionada que va perdre. Traspàs ruïnós. Ni Ibrahimovic ni tonteries. Torres al Chelsea és el pitjor negoci del món del futbol. Per plorar el partit d'ahir, de debò!

Per cert, jo anava amb el Liverpool. Fa nou dies exactes vaig mirar-me, per la tele, el Chelsea-Liverpool de Premier League -ahir era Carling Cup- i no em podia estar de celebrar els gols del Liverpool -també van guanyar, però per 1-2-. Ahir, en canvi, se'm va escapar algun "ooh" en alguna jugada, però poca cosa més. Estava en territori enemic. Vaig haver de contenir-me bastant. M'encanta el futbol anglès! I love this game! -això ho diuen els del bàsquet, no?

Me'n vaig a Stamford Bridge

Quan vaig entrar a treballar al restaurant em van explicar que el "jefe" és soci del Chelsea CF i que a vegades convida a veure algun partit a Stamford Bridge als treballadors més veterans. Sense anar més lluny, els meus dos millors companys de feina hi van anar a l'octubre passat, quan el primer feia un any que hi treballava i el segon vuit mesos. Sabent això, vaig pensar que les meves opcions d'anar-hi havien deixat d'existir.

Però l'altre dia, després de sopar, el segon xef se'm va acostar i em va demanar si m'aniria bé treballar per un altre company de feina el dimecres. Jo primer vaig pensar que em volia fer treballar un dia més, perquè a l'altre no li anava bé. Però no, em va dir que si li podia canviar el dimecres pel dimarts. Jo vaig estar-m'ho rumiant i vaig dir-li que sí, perquè d'aquesta manera també podia veure el Barça, que no el puc veure gairebé mai -i quan puc perd com aquest dissabte...-. Llavors em va dir que li demanés a aquest company per canviar-li el dia. A mi se'm va fer estrany, perquè si a un treballador no li va bé treballar, m'ho pot demanar directament a mi per canviar el dia, sense passar pel xef. Però just quan li vaig dir que ja ho faria em va dir: "és que tinc una entrada per tu". Em vaig quedar parat! Normalment, com ja us he explicat, les entrades les dóna als més veterans de la feina, però a més a més, els dóna a la gent que té festa aquell dia. Amb mi, en canvi, m'ha fet canviar el dia de feina perquè hi pugui anar. La feina ben feta no té fronteres ;)

Un cop assimilat que me'n aniria a Stamford Bridge a veure el Chelsea CF, vaig pensar que el partit seria d'aquells que no interessen a la gent. Però a mi m'era igual: me'n anava convidat pel jefe al camp. La sorpresa, doncs, va ser saber que el partit és de la Carling Cup i que és, ni més ni menys, que un Chelsea CF - Liverpool. Què més es pot demanar? M'espera un partidàs! Demà us en faig la crònica. Enjoy!

Paga la reina

Ara escriuré una cosa que si no l'he escrit un cop a cada publicació que he fet, no ho he fet en cap: Londres és molt car, sobretot pel què fa al transport. Però, en canvi, els millors museus -i la majoria- són gratuïts. A cinc minuts caminant des de casa meva tinc tres dels més importants (The South Kensington Big Three): Natural History Museum, famós pels seus esquelets de dinosaures -i on el Barça va anar a celebrar la darrera Champions aconseguida a Wembley-; Science Museum, un impressionant museu de la ciència amb exposicions permanents gratuïtes i algunes de temporals que s'han de pagar; i el V&A (Victoria and Albert Museum), un museu d'art i disseny molt interessant i amb autèntiques relíquies.

També són gratuïts, entre molts d'altres, els coneguts museus com el National Gallery, al mig de Trafalgar Square, i el British Museum, un museu amb mòmies i relíquies gregues i romanes. 

Però per què tots els museus són gratuïts? Segons m'han explicat, cada vint-i-cinc anys al tro, la reina Isabel II celebra el "Jubilee" per commemorar l'adhesió a la corona, intentant d'aquesta manera donar les gràcies publicament i oficial al seu poble per la seva lleialtat. El 1977 va celebrar el "Silver Jubilee" per celebrar els seus primers vint-i-cinc anys al capdavant de la corona i el 2002 va commemorar els 50 anys amb el "Golden Jubilee". I una de les maneres amb què va intentar donar les gràcies a la seva població va ser obrint gratuïtament els museus que depenien de la corona durant la celebració del Jubilee. El cas és que la mesura va tenir tant èxit que va decidir deixar-los oberts per sempre. Així doncs, aquí et diuen que la reina "paga" els museus, però en el fons el què passa és que aquests es basen en fons públics, evidentment -impostos, vaja-, i donatius privats. De totes maneres, mirant-ho des de la meva perspectiva, jo ho trobo collonut. Que visqui la reina i la cultura lliure! -potser ara m'he passat...  

Pa amb mantega i sucre

Jo soc dels que pensa que l'esmorzar és el millor àpat del dia i, també, el més important. Com diu una cançó del Club Super 3 -fer primera tanda a colònies a Borredà té aquestes coses, que t'aprens cançons del Club Super 3- també penso que no hi ha "res per començar com un bon esmorzar". 

Els que em coneixeu més bé sabeu que, a part del futbol, tinc un altre vici: el pa amb nocilla -diga-li Nocilla, diga-li Nutella, diga-li cacao, diga-li com vulguis. Xocolata-. En menjo cada dia per esmorzar, per berenar, algun dia a Barna quan tornava de festa, i perquè per dinar i sopar no hi lliga, que sinó segur que ho provaria. Doncs bé, des que visc a Londres puc comunicar-vos que m'he desintoxicat. Fa dos mesos que no menjo pa amb nocilla. Per esmorzar només tinc melmelades i, per tant, em faig torrades amb melmelada, quin remei. Però havia de trobar una solució a aquesta manca de dolçor a la meva sang i fa unes setmanes vaig tenir un flash-back i vaig recordar que quan era petit la meva àvia sempre em feia pa amb mantega i sucre per esmorzar i per berenar. De fet, me'n va anar fent fins que em va començar a fer galetes amb nocilla i, d'aquí, al pa amb nocilla. Tot té la seva evolució. I la seva solució.

Deixar un vici no és fàcil -suposo- i, en el meu cas, n'he deixat un -que el recuperaré, segur- per un altre: el pa amb mantega i sucre. He tornat als orígens i n'estic molt orgullós, perquè ara, si de bon matí no tinc la meva ració de pa amb mantega i sucre, no em sento sencer. És una delícia. I la meva nova addicció. I ara me'n vaig a dormir que tinc ganes d'anar a esmorzar. Bon profit!