Jo soc dels que pensa que l'esmorzar és el millor àpat del dia i, també, el més important. Com diu una cançó del Club Super 3 -fer primera tanda a colònies a Borredà té aquestes coses, que t'aprens cançons del Club Super 3- també penso que no hi ha "res per començar com un bon esmorzar".
Els que em coneixeu més bé sabeu que, a part del futbol, tinc un altre vici: el pa amb nocilla -diga-li Nocilla, diga-li Nutella, diga-li cacao, diga-li com vulguis. Xocolata-. En menjo cada dia per esmorzar, per berenar, algun dia a Barna quan tornava de festa, i perquè per dinar i sopar no hi lliga, que sinó segur que ho provaria. Doncs bé, des que visc a Londres puc comunicar-vos que m'he desintoxicat. Fa dos mesos que no menjo pa amb nocilla. Per esmorzar només tinc melmelades i, per tant, em faig torrades amb melmelada, quin remei. Però havia de trobar una solució a aquesta manca de dolçor a la meva sang i fa unes setmanes vaig tenir un flash-back i vaig recordar que quan era petit la meva àvia sempre em feia pa amb mantega i sucre per esmorzar i per berenar. De fet, me'n va anar fent fins que em va començar a fer galetes amb nocilla i, d'aquí, al pa amb nocilla. Tot té la seva evolució. I la seva solució.
Deixar un vici no és fàcil -suposo- i, en el meu cas, n'he deixat un -que el recuperaré, segur- per un altre: el pa amb mantega i sucre. He tornat als orígens i n'estic molt orgullós, perquè ara, si de bon matí no tinc la meva ració de pa amb mantega i sucre, no em sento sencer. És una delícia. I la meva nova addicció. I ara me'n vaig a dormir que tinc ganes d'anar a esmorzar. Bon profit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada